Sabem que per a moltes persones ha estat decepcionant descobrir que els festivals on participen o assisteixen espais de cultura, d’oci i de vida— estan vinculats al genocidi contra el poble palestí. Davant els nombrosos posicionaments i debats que han esclatat a les xarxes, aquesta peça vol ser la nostra aportació a la reflexió col·lectiva.
La Coalició Prou Complicitat amb Israel està formada per persones que vivim a Catalunya, incloses palestines a la diàspora, i respon directament a la crida al boicot que ens arriba des de Palestina. Es posiciona fermament desde els feminismes, l’antirracisme i l’anticolonialisme.
L’empresa britànica Superstruct – empresa propietària de més de 80 festivals a nivell internacional i 20 a l’estat espanyol, entre aquests el Sónar i el Brunch Electronik, va ser comprada pel fons d’inversió estatunidenc KKR ara fa un any. Aquest fons d’inversió inverteix directament en empreses de ciberseguretat, armamentístiques israelianes i immobiliàries en els assentaments il·legals d’Israel construits sobre terres palestines robades.
Una campanya de boicot respon a una complicitat que contribueix de forma directa o indirecta a l’opressió contra el poble palestí. Per aquests motius, fa uns mesos la PACBI va llançar una campanya pressionant a tots els Festivals comprats per KKR, entenent que tot i que no van tenir vot en la decisió de la seva compra, ara en formen part i per tant tenen un responsabilitat d’actuació. La PACBI – Palestinian Call for the Academic and Cultural Boycott of Israel és un membre fundador de la campanya del Comitè Nacional de Boicot del moviment de Boicot, Desinversions i Sancions (BDS) a Israel una estratègia de lluita generada pel poble palestí l’any 2005.
Les demandes que articulen la campanya i emeses per les palestines a través de la PACBI són: 1) distanciar-se públicament de les inversions del fons KKR – com a forma tangible de mostrar el desacord amb les inversion de l’empresa matriu 2) incloure el respecte pels drets humans palestins en els protocols ètics dels festivals i les seves col·laboracions, 3) respectar les demandes del BDS i adherir-s’hi, incloent el boicot cultural a Israel, l’anti-normalització, donar prioritat a les campanyes principals, i 4) ser diligents i col·laborar directament amb artistes i organitzacions que defensen els drets i la llibertat del poble palestí.
Accions populars i col·lectives
Cal posar en valor tota la feina i les iniciatives que s’han dut a terme. De forma orgànica, quan es va fer pública la notícia, molts grups d’artistes, autoorganitzats i de base es van posar a treballar per tal de pressionar els Festivals i en concret a Barcelona al Sónar.
Gràcies a tota aquesta pressió popular s’ha aconseguit assolir fites rellevants. De les demandes de la campanya: el Sónar n’ha complert moltes. Tot i la manca de voluntat inicial i la feblesa i tibiesa de les seves primeres declaracions, el Sónar ha acabat distanciant-se públicament de les inversions de KKR. Ha denunciat també el genocidi contra el poble palestí, i ha finalitzat el el patrocini de Coca-Cola i McDonald’s, dues empreses que són un objectiu prioritàri pel moviment BDS per la seva complicitat amb el genocidi d’Israel. A més, va recolzar públicament la moció de l’Ajuntament de Barcelona del passat 30 de maig sobre la Fira de Barcelona i va comprometre’s a iniciar un grup de treball per a el·laborar un protocol ètic. Queda per definir de quina manera ho farà i com inclourà el respecte dels drets del poble palestí en la programació de les futures edicions del Festival i amb els seus socis.
Aquests passos demostren que la pressió popular funciona. Davant dels horrors d’Israel és fàcil caure en la passivitat i l’immobilisme, sentir-nos totalment impotents, però hem de recordar que cal organitzar la ràbia, l’immens dolor i el dol, en campanyes estratègiques i eficients.
Ha faltat el pas més important: un compromis estable i constant
Els passos que ha fet el Sónar son importants però incomplets perquè li ha faltat adherir-se públicament als principis del moviment pels drets del poble palestí BDS. Altres festivals que també són propietat de KKR, com Boiler Room i Mighty Hoopla, ja ho han fet. Adherir-se al BDS és un compromís a no tenir complicitat amb el genocidi, l’apartheid, l’ocupació i el colonialisme d’Israel. Degut a que el Festival no ho va fer, la campanya de boicot al Sónar no es va aixecar.
Els principis del BDS estableixen un marc de mínims per caminar cap a la descolonització i l’alliberament de Palestina. En un moment de màxima urgència com l’actual és imperatiu posicionar-se amb claretat. Si no és ara, quan ho serà?
Recordem que el BDS és un moviment liderat per la coalició més àmplia de la societat civil palestina que s’emmarca en l’antiracisme, el poder popular i en les eines que dona el dret internacional. Les seves demandes son de mínims: posar fi a la complicitat en les diferents formes d’l’opressió contra el poble palestí.
Situació a Palestina: violència extrema, neteja ètnica i genocidi sense precedents
No hi ha paraules que puguin abastar l’horror genocida que Israel exerceix sobre la Franja de Gaza des de fa vint mesos. No es tracta només dels bombardejos continus, sinó també de la fam imposada com a eina de guerra i la negació sistemàtica de l’accés a serveis sanitaris bàsics. Les persones palestines que no moren per una explosió, ho fan per desnutrició o per malalties que, en qualsevol altre context, serien fàcilment tractables.
Cada dia assistim, amb una barreja d’estupefacció i impotència, a l’assassinat de palestines mentre intenten accedir als anomenats punts de distribució d’aliments. Aquests espais, teòricament humanitaris, estan militaritzats i gestionats per empreses privades, convertits en un nou dispositiu biopolític on tant l’Estat com les corporacions transnacionals decideixen, amb total impunitat, qui mereix viure i qui ha de morir.
La crueltat més inimaginable s’està exercint sobre el poble palestí amb total impunitat. Cap dada és suficient per reflexar la magnitud de les massacres. Els atacs dels colons cada cop són més violents, supremacistes, agressius i fortament armats, amparats i protegits per l’estat i l’exèrcit d’Israel que els dota de total impunitat, ja que operen com a braç executor de l’expansió colonial. Pobles i camps de refugiats sencers han estat desallotjats, i a les presons israelianes hi ha més de 10.400 presos polítics palestins. El sistema penitenciari és un dels eixos estructurals de violència i opressió on hi ha milers de persones palestines en condicions de tortura sistemàtica i moltes sota detenció administrativa. A la diàspora, més de vuit milions de palestines refugiades tenen prohibit tornar a les seves terres que van ser robades. En un complex i pervers entramat d’apartheid més de 60 lleis discriminen les palestines que van poder romandre dins la palestina històrica, i que ara pateixen el racisme i la discriminació sent una comunitat subalternitzada dins d’israel.
Dret a la cultura versus dret a la vida
Vivim en un món travessat pel capitalisme, el racisme, el colonialisme i molts altres eixos d’opressió, i som conscients que totes, d’una manera o altra, habitem la contradicció. Això no pot ser una excusa per a la inacció.
Els boicots són una eina legítima i necessària per trencar les complicitats sense les quals Israel no podria perpetrar el genocidi, ni colonitzar, ni ocupar, ni aplicar l’apartheid. Israel no actua sol: ho fa amb el suport institucional, econòmic i logístic d’empreses, governs i institucions d’arreu del món.
L’art, la música, la cultura i el plaer són elements molt importants per la construcció de la societat, però aquests no poden passar per sobre de la neteja ètnica que estan patint les palestines. És una contradicció rebutjar el BDS i seguir reivindicant un art compromès amb el poble palestí. No n’hi ha prou amb ser propalestí, cal ser activament antisionista.
Diverses artistes que van decidir no fer boicot van parlar de Palestina en el festival, algunes incorporant en les seves actuacions elements i símbols de solidaritat amb Palestina de forma merament performàtica. Això només serveix per fer rentat artístic del festival i capitalitzar la causa palestina per construir capital polític i simbòlic i reforçar la seva imatge pública de persona polititzada, mentre que activament s’està triant no escoltar la demanda palestina. L’estratègia de no adherir-se a la demanda de BDS i actuar al Sonar però a la vegada revestir-ho d’acte polític propalestí és un trist exemple de com opera la blanquitud estructural com a sistema d’opressió.
Pot el Sónar ser un espai segur per a artistes palestines i racialitzades, si ha decidit mantenir la seva complicitat amb un règim genocida o està contribuint al tokenisme? És a dir instrumentalitzar les identitats noblanques i les dissidències per mostrar-se com un Festival progressista mentre no trenca del tot la cadena de complicitat, fet que sí tindria un impacte en la vida de les palestines.
En una altra dimensió, els mitjans han fet ressò de persones que assistien al Festival argumentant que no veien l’impacte que podia tenir abstenir-se d’assistir i que matin infants a Gaza. Israel només pot seguir cometent els seus crims de forma impune gràcies al suport material, financer i institucional. La fi de la impunitat d’Israel comença per petites accions com ara no donar suport a un Festival que ha decidit continuar sent cómplice.
Després de 20 mesos de genocidi, Israel està intensificant els seus atacs contra Palestina més que mai. La supervivència del poble palestí està en joc. Cal prendre mesures valentes i conseqüents i això implica sacrificis i pèrdua de privilegis.
I ara què?
Aquesta campanya ha volgut contribuir a nivell local i internacional a construir espais culturals desvinculats de l’ocupació, l’apartheid, el colonialisme i el genocidi, perque això és beneficiós per a totes. És defensar espais antiracistes, anticolonials i realment compromesos. En cas contrari, tornem a reproduir la mateixa lògica de sempre: espais culturals que només beneficien unes poques, mentre exclouen, danyen i silencien les altres.
El racisme estructural, el capitalisme racial i el supremacisme blanc expliquen el nivell de deshumanització i d’islamofòbia cap a les palestines que fa que Israel pugui cometre tots aquests crims amb impunitat. Aquesta és la realitat que cal afrontar i combatre. I que cada una de nosaltres internament pensi, com contribueixo jo a aquesta situació? Cal sortir del marc de la solidaritat que es mou en un pla discursiu i simbòlic i que esdevé reconfortant i còmode per l’estatus quo i pel sistema i pujar la naturalesa i el to de les demandes. Cal construir poder popular des d’abaix, cal radicalitzar la ràbia, aliar-se i preguntar-se cada dia: què he fet de forma activa i material per combatre el règim sionista?
Gràcies a les artistes que van decidir boicotejar el Sónar inclús abans que la demanda al boicot sorgís desde Palestina. A totes aquelles persones que han decidit tornar els diners ja que no volen que cap euro vagi a KKR. A les que van fer soroll quan l’Ajuntament de Barcelona va sortejar entrades per les seves treballadores amb entrades al Festival, però es va cancelar davant la moció aprovada el passat 30 de maig al consistori. I a totes les altres accions que també han passat i no n’hem sigut conscients.
Sónar es podria haver convertit en un exemple a nivell local, estatal i internacional com a Festival compromès de forma inequívoca i consistent amb els drets humans del poble palestí.
Ha acabat Sónar 2025, però l’edició del 2026 està a tocar i si Sónar no pren mesures es trobarà amb una altra campanya de boicot. Perque no pararem fins a aturar totes les cadenes de complicitats i de suport actiu amb el règim colonial, encara que haguem d’anar Festival a Festival.
No pararem fins que Palestina sigui lliure del riu fins al mar.
